Fosc. Tot és fosc. Em costa respirar. No m'en recordo de l'ultima vegada que he vist la llum. No recordo on era avanç que em fiquessin aquí. Espero... un soroll. Paro bé les orelles: passos. Possiblement sobre fusta. Sí, definitivament estic sobre un terra de fusta, pel que sento, bastant vella. Tinc por i, com he dit avanç, em costa respirar. M'adormo un altre cop sense saber encara on em trobava.
El soroll d'un bagul em desperta, un petit raig de llum m'il·lumina la cara, però jo em faig la dormida. Sento la veu de dos homes. Veus fermes, fortes. Veus potser una mica confuses, amb por.
-Encara dorm.
-Doncs desperta-la!
-No, millor esperem
I tornen a tencar el bagul. Vaig poder observar durant uns segons que em trobava en una cabanya d'estil rústic però descuidat, amb aspecte antic. Jo era dins d'un bagul, immobilitzada. Em trec l'addhesiu de la boca amb prou feines. Aquesta era la raó per la qual no podia respirar. Molt millor, ara només em quedava esbrinar com hi havia arrivat, en aquell indret.
Tinc molt de temps per pensar, els homes creuen que dormo. descobreixo que tinc les mans i els peus lligats, no puc fer res més en aquests moments que pensar. Pensar i esperar a que els homes apareguin de nou i tenir alguna opció per fugir.
Em dic Amanda i sóc mestressa de casa. El meu marit era un multimillonari. Dic era perquè ja no es troba entre nosaltres. Va desaparèixer farà un any. Encara no l'han trobat, però la pol·licia per molt que no es rendeixi, pensen que està mort. Ningú sap qui va ser, ni tant sols els investigadors del cas. Va ser un misteri. Bé, pel que fa als diners, tota la herència ha passat a ser meva, ja que l'Alexandre i jo no teniem fills. Pot ser aquesta una de les raons del perquè m'han sagrestat. Siguem positius, la Meritxell, la dona de fer feines, s'adonarà que no hi soc i avisarà a la pol·licia, no hi ha res a tèmer.
Tot i així, jo continuu tenint por.
Torno a sentir passos, aquesta vegada faig el cor fort i em torno a enganxar l'addhesiu a la boca. És extrany, els sagrestadors m'han lligat les mans per davant, no per darrere com de costum. Com si em coneguèssin a fons, com si sapiguèssin que pateixo de dolor a l'esquena. Prenc pastilles i tot. És ben extrany.
Obren el bagul. És un home quadrat, forçut. Tot i així, se li notava als ulls que tenia por, precaució. Em mira fixement.
-Tens gana?
Faig que sí amb el cap. L'home crida al seu ajudant. El denomina com a "Pinxo". S'asseu al meu costat i em vigila, amb aires de superioritat. Aquest és més escanyolit que el primer. I molt lleig. No parla i m'intimida.
El pimer home torna amb dues magdalenes. Es veuen dolentes, d'aquelles de fàbrica, però me les menjo igualment. Em moría de gana. Em dóna un got d'aigua, me'l prenc. Quan he acabat de menjar, parlo.
-Què voleu de mi?
-Aquí les preguntes les faig jo- Em va contestar l'home escanyolit, que semblava ser el més rabïut.
-Suposo que t'intueixes l'arrel del teu sagrestament, oi?
-Crec que sí..- Vaig balbucejar - Però jo aquí no porto res de diners! la meva fortuna està guardada en algun lloc que mai descobrireu.
L'home forçut m'apunta amb la pistola, agressiu.
-Si em mateu, mai sabreu on guardo els milions de diners que tinc.
Els dos homes creuen els seus ulls, donant-me la raó amb la mirada. L'armari gros baixa l'arma. Ho sabia, era un farol. Una cosa la tenia clara: Havia d'escapar-me d'allà sense dirli's on guardo la meva fortuna. I puc estar tranquila, perquè ni ells ni ningú es podrien imaginar mai el lloc on la guardo.
-Doncs porta'ns-hi ara mateix!
-Per a quina raó ho hauria de fer? No tinc família, no podeu raptar a ningú i fer-me xantatge!
-Ah no? Estas segura?
De cop veig un bagul a l'altra banda de l'habitació. Ha estat allà des del primer moment en que ha començat la història.. però just en aquell moment va ser quan els meus ulls i tota la meva atenció es van fixar en aquell punt. Els homes veuen on estic mirant, i riuen. Malvadament.
-Sí, Amanda. Tenim al teu marit des de la nit que va desaparèixer. hauries de saber que el vam salvar. El teu marit va marxar per suicidar-se, i va ser llavors quan el vem trobar.
-Quines bestieses estas dient! L'Alexandre era molt feliç, per quina ráó hauria de voler treure's la vida?
-Qui sap..
Em van venir ganes d'obrir el bagul... però no podia moure'm... immobilitzada.
-El meu marit... està viu?
-Qui sap. Només ho sabràs si ens dius on guardes la teva fortuna...
-No os ho diré mai, desgraciats!
L'home m'apunta a la front. aquest cop, dispara. La bala m'arriva al cap. Em fa molt mal, molt. Crec que estic al cel.. què és això que sento?
-Ring, ring!- El telèfon?
Fosc. Tot és fosc. Em costa respirar i no m'enrecordo de l'última vegada ue he vist la llum. Un interruptor? L'obro. Una habitació, em sona familiar... és la del meu marit i meva. Què hi faig allà? Miro al costat... en Marc, el meu marit actual. Està parlant per telèfon.
-D'acord doncs, demà ens veiem, Genís... Adéu!- Era el Genís, ho sento si t'he despertat.
-No passa res.
M'aixeco, vaig al lavabo. Em rento les dents i penso. Penso en el significat que podria tenir aquell somni... Vaig escales amunt, en direcció a les golfes. Obru alguns calaixos i moc algunes caixes.. allà estaba, la meva fortuna, el meu objecte més preciat. Era un mocador... aquell simple mocador me'l va regalar el meu marit, l'Alexandre, just el dia avanç de morir. Sí, en el fons, sé que el meu marit ja no viu. Aquell somni va ser només el xic d'esperança que em quedava per veure altre cop més el somriure del meu marit. Cosa que en el fons sé que mai el tornaré a veure.
